The eagle has landedEl dia es va aixecar radiant. Nosaltres no tant. L'esforç del dia anterior s'havia convertit en agulletes, sobrecàrregues, i dolors de tota mena que feien que alguns semblesim una paròdia de l'anunci aquell de "las muñecas de Famosa". Res que no es pogués solucionar amb una mica d'escalfament i uns bons estiraments.
Vam agafar el camí de tornada cap a Ulldeter, però aquesta vegada per la vall, que no estaven las forces per gaires alegries. Quan encara no haviem començat a caminar van poder veure un isard i un aliga daurada. Jo dic aliga daurada i no aliga reial perque, encara que totes dues formes són correctes, jo soc més republicà que Robespierre, així que ja sabeu: aliga daurada. Daurada.
Com que el plà era baixar a dinar a Setcases, anavem sobrats de temps i molta gent no anàvem gaire fins, la marxa va ser molt lenta. Tant lenta que dues famílies mallorquines que van començar la jornada més tard que nosaltres (i que anaven amb tres nens) ens van adavantar perque anavem massa lents fins i tot per ells.
Entre flors i catalines
Allò s'havia convertit en una passejada per Can Heidi. Tant que la Marta, la Corpus i la Jessica van decidir aturar-se al riu a pendre el sol. Els nois, més pragmàtics, van aprofitar per observar la natura amb els prismàtics d'en Jac. Curiosament quan van apareixer l'isard i l'aliga (daurada) ningú es va enrecordar dels prismàtics. Questió d'interessos.
Passejant entre floretes i catalines de vaca amb bolets finalment vam a arribar al Coll de la Marrana. I just en aquest moment es va girar el temps, va començar a bufar el vent i la temperatura va caure en picat. I com que som així de xulos vam aprofitar per picar alguna cosa protegits per un muret de pedres mentre la gent normal baixava cap al refugi.
D'aquí als cotxes ens va acompanyar un plujim constant que va evitar que ens aturesim molt més. Ara l'aventura era trobar restaurant per 18 persones un diumenge de juliol. Com era previsible Setcases estava ple d'autocars de jubilats i vam haver de baixar a Llanars. Allà, després d'una horeta llarga esperant a taula que arribés el jalar, ens vam fer un merescut homenatge gastronómic.
Ben menjats i ben beguts, cap a Barcelona. Per sort per mi en Jaume va decidir tornar al nostre cotxe. Si no hagués estat per ell hagués fet la tornada amb tres "sobaos pasiegos". Vam començar xerrant de cinèma i vam acabar amb la conclusió de que las rondes son l'únic territori comú entre el Maresme i el Baix Llobregat. En Jaume és un gran conversador.
Per rematar un cap de setmana fabulòs en arribar a Barcelona ens vam trobar amb un cel espectacular enmarcat per un arc de St. Martí sencer. Després d'això ja no em vam quedar forces més que per dutxar-me i ficar-me al llit amb una barreja de cansament i satisfacció.
Al setembre tots cap al Canigou!!!
_
Vam agafar el camí de tornada cap a Ulldeter, però aquesta vegada per la vall, que no estaven las forces per gaires alegries. Quan encara no haviem començat a caminar van poder veure un isard i un aliga daurada. Jo dic aliga daurada i no aliga reial perque, encara que totes dues formes són correctes, jo soc més republicà que Robespierre, així que ja sabeu: aliga daurada. Daurada.
Com que el plà era baixar a dinar a Setcases, anavem sobrats de temps i molta gent no anàvem gaire fins, la marxa va ser molt lenta. Tant lenta que dues famílies mallorquines que van començar la jornada més tard que nosaltres (i que anaven amb tres nens) ens van adavantar perque anavem massa lents fins i tot per ells.
Entre flors i catalines
Allò s'havia convertit en una passejada per Can Heidi. Tant que la Marta, la Corpus i la Jessica van decidir aturar-se al riu a pendre el sol. Els nois, més pragmàtics, van aprofitar per observar la natura amb els prismàtics d'en Jac. Curiosament quan van apareixer l'isard i l'aliga (daurada) ningú es va enrecordar dels prismàtics. Questió d'interessos.
Passejant entre floretes i catalines de vaca amb bolets finalment vam a arribar al Coll de la Marrana. I just en aquest moment es va girar el temps, va començar a bufar el vent i la temperatura va caure en picat. I com que som així de xulos vam aprofitar per picar alguna cosa protegits per un muret de pedres mentre la gent normal baixava cap al refugi.D'aquí als cotxes ens va acompanyar un plujim constant que va evitar que ens aturesim molt més. Ara l'aventura era trobar restaurant per 18 persones un diumenge de juliol. Com era previsible Setcases estava ple d'autocars de jubilats i vam haver de baixar a Llanars. Allà, després d'una horeta llarga esperant a taula que arribés el jalar, ens vam fer un merescut homenatge gastronómic.
Ben menjats i ben beguts, cap a Barcelona. Per sort per mi en Jaume va decidir tornar al nostre cotxe. Si no hagués estat per ell hagués fet la tornada amb tres "sobaos pasiegos". Vam començar xerrant de cinèma i vam acabar amb la conclusió de que las rondes son l'únic territori comú entre el Maresme i el Baix Llobregat. En Jaume és un gran conversador.
Per rematar un cap de setmana fabulòs en arribar a Barcelona ens vam trobar amb un cel espectacular enmarcat per un arc de St. Martí sencer. Després d'això ja no em vam quedar forces més que per dutxar-me i ficar-me al llit amb una barreja de cansament i satisfacció.
Al setembre tots cap al Canigou!!!_
No hay comentarios:
Publicar un comentario